dimarts, 9 d’octubre de 2012

Mes musica

Ja que últimament no puc fer sortides de motxilla, farem musica blusero-cassolana.



dimecres, 1 d’agost de 2012

Una de musica

A part de fer excusions i coneixer el meu país tambe m'agrada la música, fer musica.
Aquesta cançó és de collita pròpia i la vaig fer fa molts anys arran de que un jugador brasiler que no era del meu gust, va marxar del barça. Rival .... 

La cançó és va gravar "" "l'estudi" "" que tinc a casa utilitzant tan sols cinc pistes, una base de percussió sambera que venia amb el mateix programa, una altra per al baix, Les altres dues per la una guitarra amb reverbs i finalment una solista.
Lògicament el baix Hofner Vintage 64 i la guitarra Samick EG 1945 de mitja caixa van ser cosa meva.
Per passar l'estona això de gravar distreu un munt Sempre que no s'ha et creuin una cançó o una estrofa.
Ara tinc un parell temes en fase de creació, Despres vindrà la fase de Gravació i finalment la de producció.
En total tinc fetes unes 25 cançons, encara que la majoria són simplement maquetes.
Utilitzo actualment una placa de so externa ( per USB), la Cakewalk UA-25 EX i el software és el Sónar LE que m'obliga a treballar amb el Windows Vista o XP. Desconeg si hi han drivers per el Windows Seven.Són més de 700 pàgines de tutorial però almenys està en castellà i aixo facilita els coses quan et poses a gravar sense mirar els instruccions .
El resultat final és prou bo per ser gravacions cassolanes ja que no tinc calers per anar a gravar a Abbey Road.
I si us agrada la Cançoneta ja sóc feliç.





dimecres, 18 de juliol de 2012

El golf i la mare que el va parir

Mai havia considerat el fet de jugar a golf. Un "" sport "" elitista, molt car, on es passa mes temps caminant que jugant. Peró ves per on moltes vegades ens tenim que menjar las pròpies paraules per acabant fent allò que abans em renegat.
Tot va començar a mitjans d´agost del 2008 al Port del Comte. Acabaven d´obrir el Hotel Restaurant a tocar del camp i com va coincidir amb la festa major de la Coma es va fer una gimcana a la zona de practiques. Inicial ment nomes van anar els crios de l´urbanització, mentre que els pares ho miravem. Simplement va ser curiós.
Al dia següent varem anar a menjar al Restaurant i vaig aprofitar per llogar un pal ( ferro 7 ) i provar a la zona de practiques. Resultat, mal d´esquena de fer malament els moviments i ajupir me a posar boles al terra. Amb el temps  es millora.
Quan vaig  tornar a casa vaig mirar al Decathlon que costaven una borsa amb els pals bàsics i el carret. Tot plegat uns 150,00 €. Si t´agrada no es una inversió molt gran. Un altre recurs son las botiges de material de segona mà
Tot es molt simple, llogàs el pal, tens un maquina dispensadora que pagues 1 o 2 € i et surten un munt de bolas ( no las hi contat mai  30 + - ) i a jugar. No es tracta de tira boles per que si, sinó fer-ho prenent se el seu temps, gaudint.
Les boles que quedant a la zona de practiques les recullen el personal del Hotel, mentre que per sortir a camp o al green sintetic has de portar las teves ( boles ). Malaurada ment la gent se les emporta i en quantitats i desprès l´estació te que anar compran de noves i al cap de l´any surt per bastants €´s
Val a dir que fins l´any passat era totalment gratuït anar a la zona de practiques ó sortir directe a camp.
Ara això a canviat, per tindre accés tot el dia a las dues zones has de pagat 3 €.  Coses de la crisis.
El camp te nou forats, encara que no passo del tercer i tot fen trampes. El fet de ser un camp de muntanya tot es cap amunt o cap abaix i la gesta es pròpia d´un camp de pastura. També disposa d´un green sintètic per fer practiques a peu de forat.
Tenint en compte que es un camp sense glamour, no necessites anar vestit de pijo i tens el valor afegit del paisatge.
Val la pena provar acostar se al Port i desprès mai se sap.........



dimarts, 19 de juny de 2012

25 Anys


D’aquí a  pocs dies faré 25 anys de casat.
Durant els mateixos he i fet moltes coses i de tota mena.
Petites sortides de cap de setmana, grans viatges, ensenyar al meu fill a esquiar, portar una avioneta, veure un Barça-Madrid en directe amb dit a l´ull inclòs, gaudir d´una llar de foc mentre a fora hi neva, fer m
úsica, i mil coses més que, a vegades, quan més simples són més les gaudeixes.
Resumir 25 anys en quatre minuts és molt difícil i seleccionar cada foto força complicat.
Darrere d´una foto sempre hi ha una història, petita o gran, però una història, una aventura al cap i a la fi.
Difícilment gaudireu del vídeo, però sempre queda la meva música i el music.





divendres, 15 de juny de 2012

Beget, Ripolles

Beget es un poble de postal. Pertany al municipi de Camprodon des de el 1969, any en que fou annexionat, encara que forma part natural de l´Alta Garrotxa.
Dintre del seu terme s´agrega el poble de Rocabruna, la Vall de Salarsa i la Serra de Bestracà.
Destacar  l´esglesia romànica de Sant Cristòfol, del segle XII. L´absis es d´una sola nau i els arcs i el campanar, de 22 metres d´alçada, son d´origen llombard.
Malgrat la carretera  amb els seus revolts, val la pena acostar-se a Beget i gaudir de la seva bellesa.
Ara os deixo unes fotos. Malaurada ment vaig fer molt poques, però així us animareu ha reservar un dia per conèixer Beget.
















dimarts, 5 de juny de 2012

Crònica d´una posta de sol no anunciada, Solsonès

Comença a fer calor i remenant fotografies i retrobat unes fetes el 8 i 9 de novembre de 2008, prou refrescants.
Aquell cap de setmana havia pujat al Port. S´acostaba l´ inici de la temporada i la neu ja havia caigut de manera molt precoç durant la setmana.
El dissabte al mati i a primer cop d´ull, semblava una nevada tot just per enfarinar per sobre dels 1900.
Des de l´apartament les vistes així ho feien veure.
Estàvem a principis de novembre, a un mes de l´inici teòric de la temporada d´esqui.


 El Tossal de l´Estivella amb neu i  l ´Obaga dels Galls i el Canal de l´Embut ben verds

 El Coll de Tancalaporta

La Serra del Verd vista des de la Dreta en prou feina tenia neu. Val a dir que es la seva cara sud- sud oest.
Destacar de la Serra, d´esquerra a dreta: El Roc d´en Carbassa ( 1945 m. ), El Coll Virolet, tots dos tapats per els núvols. El Cap del Verd ( 2288 m. ), el Coll de Belitres, el Cap de Prat d´Aubes ( 2244 m. ) i finalment el Cap d´Urdet ( 2240 m. ).


Ja per la tarda, i sense mes equipatge que el movil, l´emisora, els prismàtics i la càmera de fotos, vaig decidir fer un volt per la Ginebrosa fins el Forat de la Bofia. Una ruta molt senzilla i curta, i que faig de forma molt sovint.

Anada i tornada per el mateix camí

 La part alta del Querol tenia molt força neu malgrat ser a principis de novembre.

La pista del Llop.

L´Obaga

L´Orri

 Quan mes amunt, mes neu. El Tossal de l´Estivella i la Costa Dreta blancs.

Els sectors del Querol i el Sucre.

Conforme anava pujant el fred es deixava notar.

El Querol començava a canviar els colors.

 La Serra del Verd feia el mateix, ara amb tonalitats daurades.

La Serra d´Ensitja i els Rasos de Peguera també es van apuntar a la festa de colors.

Una mirada sobre les nostres passes. El fet de anar sense raquetes dificultava una mica la pujada, ja que las botes s´enfonsavan a la neu.

Una imatge ben relaxant i silenci, molt silenci.

 Son els últims metres abans d´arribar al Forat.

 El Forat de la Bofia ( mire-ho l´ultima imatge ), antic pou de glaç. Lluny de tornar a l´apartament vaig decidir seguir caminant cap a ponent cap las Plans de la Bofia i els Prats de Bassies

La lluna ja feia estona que havia sortit.

Ara els tons daurats son blaus.
El Padró dels Quatre Batlles al fons i el Gespeguera en primer terme.

Al sud, una mica l´esquerra la pantalla del Puig de les Morreres.

I a ponent la posta de sol a mes de 2000 metres d´alçada


Els Prats de Bassies tot blancs. Una imatge que be valia la pujada i el fred.

Estava tant pendent de la posta de sol que vaig perdre la noció del temps i la nit va caure sobre meu.

La tornada va ser tota una experiència. Caminar sol i amb l´unica llum de la lluna. Sensacional.

 Moltes estones parava per escoltar el silenci. Fa molt de respecte passejar així i a priori sort que els animals de la zona no son gaire guerrers, encara que sembla ser que si s´ha vist algun llop per les rodalies.

Al dia següent, abans de tornar a casa, la cara sud del Cadí encara en va oferir una nova imatge ben gratificant.

 El Forat de la Bofia.














dimecres, 30 de maig de 2012

Vallfornèrs i el Castanyer d´en Cuc, Vallès Oriental.


Parlar de l´embasament de Vallfornèrs porta associat parlar també del Castanyer de Can Cuc.
Ubicats al terme municipal de la població de Cánoves- Samalús, al Vallès Oriental, hi son dintre del  Parc Natural del Montseny.
Els vaig descobrir virtualment passejant per el Google Earth, i desprès d´uns quants anys, per fi h´arribat l´ocasió de poder fer la excursió realitat. Això si, enganyant a la dona i uns amics, dient que aquesta sortida era molt fàcil i apta per a tothom. Soc una mala persona, que li farem.
La ruta realitzada es sortint de l´aparcament, vorejant l´embassament, pujar fins el Castanyer, continuar fins a la Masia de Can Cuc, la Font de la Moixera,  l´Ermita de Sant Salvador de Terrades, Can Quintana, Can Puig, Can Baldè i finalment tornar de nou a l´aparcament.

Cliqueu sobre l´imatge per ampliar.


En aquesta imatge hi posat la ruta tal com es va fer, tot indicant ubicacions, alçades sobre el nivell del mar i el kilòmetres realitzats, mes o menys. Vaig calibrar l´altimetre amb el I.C.C.
El punt mes baix va ser 432 metres i al mes alt 817. Tot plegat un desnivell de 385 metres.
Mes endavant també faré menció als horaris, simplement per que tingueu una aproximació del temps necessari, encara que els meus companys, la dona i jo no son precisament grans muntanyencs i anava cadascú al seu ritme.
El dia va començar en festa. Una vegada arribats a Cànoves, el primer era fer un bon esmorzar i celebrar que la Sílvia feia anys. Ja que estem de retallades, enlloc de pastis varem tirar de donuts ( un, i per tots ). L´intenció es el que val o això diuen.


Per molts anys, Sílvia


Desprès d´esmorzar, de nou als cotxes per fer l´utim tram fins l´apacarment que hi ha a pocs metres de l´embassament. Es tracta primer d´una carretera asfaltada i desprès d´una pista forestal apta per tot tipus de vehicles.

Ja amb les motxilles a l´esquena tots cap amunt, que hi falta gent. Son un quart i cinc de dotze
Sembla que el Ruc Català no es únicament cosa de portar-lo enganxat darrera del cotxe.

L´embassament de Vallfornèrs i el Morro Negre al  fons a la dreta i a l´esquerra el Turó Montmer amb les seus 1103 metres d´alçada



Son tres quarts de dotze i arribats en aquest punt girem cap N-NE i comencem a pujar per el Sot de la Baga d´en Cuc. Tenim el rierol, unes vagades a la dreta, altres a l´esquerra.


Tot pujant per l´ombra la calor es far notar i de valent.




Abans de pujar fen un zig-zag tenim una bona vista de l´embassament i las faldes de la Serra de Palestrins a l´esquerra i la d´Ombradors a la dreta.

Fa calor i aprofitem per fer un descans amb la famosa excusa de fer la foto i es que tenim una edat.
D´esquerra a dreta, la Nuri, la Mercè, un servidor, el Lluís i la Sílvia. La foto la va fer l´Eva.
El Quim i el Juanlu ja fa estona que van per davant.

De nou a la marxa. Pocs metres mes amunt trobarem de nou l´ombra i el rierol.






Ja tenim el Castanyer a tocar

Ohhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhh !
Per fi el Castanyer d´en Cuc.  Diuen que es el mes gran de tota la península i segur que es veritat.


De nou tots junts per fer-la petar amb els "" que maco  "" tan típics dels Pixa pins. Son l´una del migdia.

 Una mica de descans
 



La Merçe i jo davant l´entrada superior del Castanyer.

Dintre del Castanyer, nomes falta el Grouxo i els seus germans.

Una foto per mi sol.

Son las dues de la tarda i de nou ens posem a caminar. Aquesta vegada el camí ens te que dur a la Masia-Hotel de Can Cuc, per desprès endrapar els entrepans a la Font de la Moixera

 La Serra d´Ombradors.

 Seguim en ruta

Bonica vista de l´embassament.


La Font de la Moixera. Un bon lloc protegit del sol per buidar de entrepans les motxilles. Son las tres de la tarda. Llàstima que la foto on hi son tots va sortit moguda.


Desprès de menjar tenim a tocar en primer lloc l´Ermita de Sant Salvador de Terrades i la Masia de Can Quintana.

 A mig hora de la Font ja ens trobem a peu de l´Ermita.


Pocs metres mes endavant arribem a Can Quintana on prèviament varem saludat als animals de la masia, tots ells molt fotogènics. Son tres quarts de quatre.

Sembla ser que el Poni es diu Jordi.



 Una mica de descans, un cafè i ha seguir baixant. Passant cinc minuts de dos quart de cinc

Una mirada cap al sud. La Serralada Montnegre-Corredor no ens deixa veure el mar.

Encara el perdérem.

Ara tot es baixada


Sempre hi sentit dir que es fa mes esforç a la baixada que a la pujada i es que las cames comencen a fer figa i l´ombra d´un pi sempre va be.

La masia de Can Cuc a l´esquerra, al centre l´ermita de Sant Salvador de Terrades i finalment a la dreta Can Quintana. Una vegada passades las masies de Can Puig i Can Baldé queda molt poc per arribar de nou a l´aparcament. Son les sis de la tarda quan hi arribem.

Una vegada alliberats de les motxilles es varem acostar fins el Torrent de Vallfornèrs, al costat mateix dels cotxes, a posar els peus a remull. L´aigua com sempre, molt freda.




L´ultima vista del Torrent i cap a casa, que demà el cos ja ens demanara explicacions.